Comisiones Obreras del País Valenciano | 31 agosto 2025.

La reconstrucció del moviment obrer valencià. El cas d’Alcoi (1)

  • Artículo de Pere J. Beneyto, presidente de la Fundación de Estudios e Iniciativas Sociolaborales

L’endarrerit i feble procés d’industrialització del País Valencià va configurar una estructura empresarial majoritàriament minifundista, la qual cosa va representar, durant molt de temps, una dificultat afegida a les ja dures restriccions imposades -primer per la guerra i després per la dictadura- a l'emergència del nou moviment obrer i sindical, la intervenció del qual hauria de resultar clau en la posterior conquesta de la democràcia.

09/07/2025.
Pere J. Beneyto

Pere J. Beneyto

Fins a finals dels anys seixanta del segle passat el segment majoritari de la població ocupada corresponia encara al sector primari, mentre que la industria-construcció i els serveis a penes representaven, respectivament, el 30% de l'ocupació total.

Serà, doncs, des de nuclis dispersos territorialment (Vall d'Uixó, Port de Sagunt, Bunyol, València, Alcoi, Elx-Elda…), caracteritzats unes vegades per la presència de grans empreses (Segarra, AHM, Cementera, Macosa, drassanes d’AESA i UNL…) i, altres, per aglomeracions de caràcter sectorial (ceràmica, fusta-moble, tèxtil, calçat, construcció…), des d'on començarà, de manera temptativa i fragmentària, el procés de reconstrucció de les xarxes de solidaritat i organització dels treballadors, en una dinàmica inicialment multi-focal que, poc a poc, anirà articulant-se arreu de tot el País Valencià, com estem documentant des de la FEIS en la col·lecció d'estudis sobre les rutes de la memòria obrera.

La trajectòria d'Alcoi, considerat l'autèntic bressol del moviment obrer valencià, resulta especialment significativa, puix que representa alhora tant l'excepció històrica fundacional com llur posterior configuració com a paradigma sociològic del procés de desenvolupament socio-laboral i d’intervenció sindical.

En el primer cas, la intensa industrialització iniciada a principi del segle XIX el convertiria prompte en “el ”nostre Manchester“, com va dir més tard Joan Fuster. Sorgirà llavors un potent moviment sindical d'orientació anarquista (va ser la primera seu de l’AIT a Espanya) i estratègia ocasionalment insurreccional, com ja explicàrem ací en un article anterior, amb motiu del 150è aniversari dels fets del petrólio de juliol de 1873, històricament considerats com un esclat de fúria reivindicativa d’un proletariat pobre i explotat que treballava i malvivia en condicions precàries i al qui tant sols arribaven les molles sobrants de la taula parada a la burgesía local pel creximent econòmic acumulat durant dècades, mentre secretament conreava el somni utòpic de la revolució social.

Malgrat el balanç violent de la sublevació (16morts, entre ells l’Alcalde Albors, Pelletes) i de la posterior repressió (717 processats, dels quals 287 passarien anys de presó sense judici), aquell episodi deixarà una petjada indeleble en l'imaginari col·lectiu de la ciutat, condicionant així mateix el posterior desenvolupament del seu model sociològic de relacions laborals reforçant, per una banda, la dinàmica col.lectiva entre els treballadors i conreant, per l’altra, estratègies de control social i paternalisme empresarial (construcció d’Escoles Industrials, cases i ponts, suport a festes i activitats esportives…) per a evitar noves revoltes radicals del potent moviment obrer, mitjançant la promoció d’una identitat local comunitària que, molt temps després, actuarà sovint com amortiguador extern del conflicte de classe que s’esdevenia a l’intern de les fàbriques.

En posteriors lliuraments de la sèrie que ara iniciem (1), analitzarem les principals etapes de l'evolució política, econòmica i social d'Alcoi, com a escenari dels successius processos de crisis i renovació del seu moviment obrer, des de l'originària hegemonia anarquista (2), que es prolongarà fins a la guerra civil; la posterior emergència d'un nou sindicalisme (3) en la segona meitat de la dictadura, que protagonitzaria les grans vagues dels anys setanta (4) que van establir les bases de l'actual model democràtic de relacions laborals (i 5), a la configuració del qual el moviment obrer alcoià faria importants contribucions en matèria d'estratègia, lideratge i experiències.

    •