Comisiones Obreras del País Valenciano | 25 abril 2024.

Valoració del Projecte de llei de memòria democràtica i per la convivència

  • Els drets a veritat, justícia i reparació han de basar-se en la investigació científica.
  • La preservació d’arxius escau dotació pressupostària per protegir els instruments de la memòria.

Joan Sifre i Martínez va comparéixer davant la Comissió de Justícia, Governació i Administració Local del 18 de maig, sobre el Projecte de llei de memòria democràtica i per la convivència de la CV.

19/05/2017.
Joan Sifre i Martínez

Joan Sifre i Martínez

Aquesta intervenció es va produir en representació de la Fundació d’Estudis i Iniciatives Sociolaborals (FEIS) i atesa la seua pertinència a la direcció d’altra organització memorialista com ara l’Associació Stambrook.

“La FEIS, des de la seua creació, quant a dipositària de l’arxiu històric sindical “José Luis Borbolla” de CCOO PV i d’importants legats per a donar compte de la repressió franquista, com ara l’arxiu jurídic de l’advocat Alberto García Esteve, ha contribuït, modestament i abans que a partir de 1996-1997 nasqueren les associacions memorialistes com a moviment social, (Cecilio Gordillo, Espinosa Maestre) amb els mateixos fins que aquestes, esperonats també per acollir en la nostra seu les activitats de l’AREF.

La nostra societat està en deute amb aquest moviment i amb les persones, famílies, associacions cíviques que han filat el fil de la memòria històrica, que amb el desplegament normatiu i institucional que està impulsant-se aconseguirà que es puga parlar d’una política de memòria i no sols d’una política envers les víctimes de la repressió franquista.

Una política pública de memòria i de reparació o reconeixement públic de les víctimes trepitjades ha de formar part del benestar de ciutadanes i ciutadans en una societat democràtica i contribuirà al creixement ètic i de la consciència ciutadana. Per això és tan important donar cabuda al conjunt de la ciutadania, davant de les temptacions de construir una memòria “canònica i oficial”, que s’allunya dels fets, que privatitza la col·lectiva i confundeix el silenci amb l’oblit.

Quant a la valoració del Projecte de llei, considerem positiu l’esforç d’interpretació eticopolítica i per mantenir la memòria de les víctimes, com de preservar els valors de memòria democràtica, fent esment, a més, als marcs normatius de referència. Ara bé la distinció de dos períodes en funció dels fins perseguits, es presta a confusió i no reforça la idea que el procés de construcció de la memòria democràtica valenciana és permanent, així com l’esforç de posar en diàleg lectures diferents de les dades objectives es dilatarà en el temps.

Considerem positiu que la norma s’estructura a partir dels drets reconeguts a les víctimes, el dret a la veritat, a la justícia, a l’existència de polítiques públiques de memòria com a garantia de no repetició i el dret a la reparació, el reconeixement i l’homenatge públic.

També són importants els nous instruments que la Llei estableix: L’Institut, el Consell consultiu, el Pla estratègic quadriennal i els plans i informes anuals, el règim econòmic i financer. Així com el règim sancionador.

La cooperació entre administracions també esdevé positiva, perquè la Llei abaste i done coherència a aquesta política de memòria democràtica. És important implicar les administracions locals (ajuntaments, diputacions), com curar les relacions entre CA.

Valorem especialment la disposició addicional setena: El Consell sol·licitarà al Govern la creació d’una comissió de la veritat i crearà una comissió de la veritat d’àmbit autonòmic.

Caldrà ser vigilants perquè funcione correctament essent clau per assolir una visió global i no individualitzada dels drets de les víctimes. Mitjançant aquesta es contribuirà al reconeixement i a projectar nous instruments de recuperació tant a la nostra comunitat autònoma com en l’àmbit estatal: (Tractament de fitxes d’antecedents...).

És important assenyalar tot el que incorpora la Llei sobre els llocs i itineraris de la memòria. Ja és hora, (perquè l’article 49 de l’Estatut d’autonomia parla de les competències que té la GV envers el patrimoni històric, artístic, monumental, arquitectònic arqueològic i científic, i sobre arxius... etc.) de curar d’aquest, que vinculat a la memòria està deteriorant-se i recuperar, estudiar, conservar i difondre l’explicació del seu significat per a la memòria col·lectiva.

Aspectes fonamentals perquè la nova Llei contribuïsca a assolir els seus objectius.

Al nostre país la reivindicació de la memòria democràtica i històrica ha tingut el suport material de les organitzacions sindicals, del moviment obrer i la resta de moviments populars (feminista, veïnal, dels estudiants...), però notablement del moviment sindical de classe. Juntament amb les organitzacions polítiques antifranquistes hem aportat les víctimes, els testimonis i els instruments de reconstrucció de la memòria democràtica.

El reconeixement dels drets de les víctimes i la recuperació de la memòria és inseparable de la preservació dels documents (orals, escrits... de tot tipus) que permeten objectivar el que va passar. Sense aquests no hi ha política de memòria democràtica. Es podran fer lectures diferents però només una acurada investigació garanteix la veritat. Aquestes activitats de memòria han de tenir el suport dels poders públics i ser garantides per les lleis. Hannah Arendt deia “els fets, no importa com de terribles siguen, han de ser preservats: no perquè siga probable que els oblidem, sinó per poder jutjar”.

En aquest sentit, les organitzacions “memorialistes” demanen que es dote pressupostàriament els instruments de la memòria. Arreu del país tenim diferents arxius de memòria, alguns dependents de les organitzacions, altres d’institucions i administracions públiques... caldrà que es procedisca a la seua preservació i protecció. Això afecta particularment arxius de la repressió. (Jurisdiccions especials, jutjat d’activitats extremistes, TOP, arxius militars i d’altres instituts armats...).

La memòria democràtica per projectar-se cap al futur ha de tenir un tractament específic en l’educació. Ja que no hi hagué una justícia transicional, quedarà pendent una justícia restaurativa que les organitzacions memorialístiques haurem d’exigir i de facilitar. No podem perdre més oportunitats d’una reparació plena i efectiva a les víctimes. Cal impulsar decididament les polítiques públiques per a una memòria democràtica.”

    •