Un sindicat històric per al segle XXI

Comissions Obreres del País Valencià (CCOO PV) va nàixer als anys seixanta des de la clandestinitat imposada per la dictadura franquista. Cinquanta anys després continua defenent els drets dels treballadors i les treballadores i els col•lectius socials més desafavorits.

L’aparició de Comissions Obreres en la dècada de 1960 significa el ressorgiment del moviment obrer organitzat a Espanya, després de vint anys de la seua completa derrota, repressió i destrucció pel règim de Franco.

Es tracta de lluites per reivindicacions elementals relatives al treball i a les condicions de vida. Homes i dones descontents amb el règim laboral i de representació sindical imposat per la dictadura, el sindicat vertical, comencen a articular candidatures alternatives a les oficials en les eleccions sindicals. Tot això permet crear les primeres comissions de treballadors i treballadores, homes i dones que s’atreveixen a representar els seus companys i les seues companyes, que apareixeran, principalment, en zones urbanes i industrials. Aquest fenomen és l’origen de Comissions Obreres.

A mitjans dels seixanta, les Comissions Obreres s’havien estabilitzat en les principals ciutats del país. El moviment estava coordinat a escala estatal i amb els seus primers documents fundacionals. Però el franquisme va respondre amb la repressió, amb detencions i amb tortures i amb la il•legalització el 1967, a més de condemnes de presó pel Tribunal d’Ordre Públic. El Procés 1001, contra deu dirigents de les Comissions, va ser una fita destacada en aquesta espiral repressiva.

Una reunió clandestina en ‘Lo Rat Penat’

Els nuclis més importants del ressorgiment del moviment obrer al País Valencià foren el tèxtil a l’Alcoià, el Comtat i la Vall d’Albaida; la construcció i el calcer a Alacant i les valls del Vinalopó; el gran metall (Macosa, Elcano, Unión Naval) i el moble a València i l’Horta; Altos Hornos a Sagunt i la fàbrica de calcer Segarra a la Vall d’Uixó.

El matí de l’11 de desembre de 1966, al voltant de 70 persones reunides en la Societat Cultural ‘Lo Rat Penat’, en la plaça de Manises de València, assentaren les bases per a la constitució de Comissions Obreres del País Valencià (CCOO PV). D’aquest encontre clandestí, al qual acudiren obrers de diferents localitats valencianes, lluitadors antifranquistes, xicotets comerciants i un periodista, va sorgir un reduït grup dirigent i coordinador, en actiu fins a les detencions de novembre de 1968.

La mobilització social i, en particular, la mobilització obrera, essencialment promoguda per CCOO, van ser determinants per a impedir que, a la mort de Franco, la dictadura es perpetuara. CCOO i el moviment sindical no sols representen un paper essencial en la transició a la democràcia, sinó que són constitutius d’aquesta.

Després de la conquesta de la llibertat sindical per abril de 1977, un any marcat per l’assassinat de cinc advocats laboralistes de CCOO a mans de pistolers feixistes a Madrid, Comissions Obreres del País Valencià celebra el seu primer Congrés a Castelló, en 1978. Compta llavors amb 210.000 persones afiliades, 140 locals i serveis jurídics. El sindicat s’organitza en federacions sectorials i adopta una divisió per comarques, en compte de la demarcació provincial. El primer secretari general de CCOO PV, i ho serà fins a 1996, serà Antonio Montalbán (Alcolea, Còrdova, 1946).

En la dècada de 1990, CCOO PV creix en afiliació, guanya en autonomia i participa en l’espai autonòmic de concertació social. El sindicat desenvolupa els serveis a l’afiliació i canvia la seua estratègia. És l’any 1996 quan en el VIé Congrés accedeix a la secretaria general Joan Sifre (Alzira, 1949), que es va presentar com a únic candidat. En aquests moments, CCOO PV té 90.000 afiliats i afiliades i representa a més del 50% dels delegats i les delegades sindicals al País Valencià.

Renovació

El canvi d’etapa arriba el 2009. El IXé Congrés nomena Paco Molina (Alcoi, 1957) com a nou secretari general de CCOO PV, amb una renovada direcció formada per una llista integradora que recull totes les sensibilitats del sindicat. Un Congrés marcat per l’acomiadament de Joan Sifre, pel seu reconeixement públic després de tretze anys de mandat, i pel llançament de propostes per a pal•liar la crisi econòmica i social que ja estava malmenant el País Valencià.

Molina va ser reelegit a l’últim Congrés de CCOO PV, el Xé, celebrat el 2013, amb una direcció continuista i consensuada. El sindicat es va emplaçar a arribar als treballadors i les treballadores i als col•lectius més desafavorits en un context difícil i complex. Una etapa caracteritzada pels intents de desmantellament dels serveis públics, per l’atur i per la desprotecció de la classe treballadora. Amb el lema ‘Amb tu, més sindicat, més ciutadania’, CCOO PV encetava un període centrat a encarar les receptes neoliberals per acabar amb la crisi, i amb la convicció que el sindicalisme de classe, és avui, “més necessari que mai”.

Esta web utiliza cookies propias y de terceros para optimizar su navegación. Si continúa navegando está dando su consentimiento para su aceptación y nuestra politica de cookies, haga click aqui para más información y ver cómo desactivarlas.